Is gherreris nuragicus de Monti Prama_di Giovanni Lilliu

S’iscoberta prus ispantosa e importanti de sa preistόria sarda in custus ύrtimus tempus est cussa de is istàtuas de perda de Monti Prama, in su Sinis, chi càstiat a su pranu e is istàngius de Cabras. Apitzus de su cύcuru abarrant is arrastus de su nuraxi de su matessi nòmini. In sa costa si bint arrogus de muru, titillus e àteras cosas de s’antigόriu, testimòngius de una bidha de is tempus nuràgicus. In bàsciu, acanta de sa bia chi portat de Santu Sarbadori a su Sinis de Riola, est su logu de is istàtuas.

In primas dhas ant agatadas in su 1974, arendu, àteras in su 1977, is ύrtimas in s’iscavu iscientíficu de su 1978. Totus sunt allogadas in su Museu de Castedhu, in mesu a is carramatzinas. Sunt bastantementi connotas in sa literadura archeolόgica.

Si tratat de una dexina e prus de immàginis de perda de arena de su logu, de sa mannària de un’όmini e fintzas prus artas, postas istrantaxas, a s’orígini, d’unu tretu lacanau de tellas cravadas in pei. In custu tretu fiant arringheradas una trintena de losas in pari cun elementus architetόnicus, perdas chene forma e lastras de diferenti mannària, bétilus cun istampus, colunnas a contratura e cun capitellus in sa grussària de susu.

Parit de pòdiri arreconnosci unu logu sagrau, de natura sepulcrali e religiosa in su prόpiu tempus, unu de cussus logus chi is grecus antigus narànt heroa. In is tumbas fiant sepultus is mannus de s’antigόriu nuràgicu e is istàtuas, apitzus o acanta de is tumbas, dhus arregordànt a is buis in su serrau (o templu) connotu e venerau de totus is sardus. Benit in menti s’iscritu de Solinu (161) apitzus de s’eroi-babbu Iolaos, chi a sa tumba is adoradoris suus iant agiuntu unu templu (sepulchro eius templum addiderunt). Est interessanti sa forma de is tumbas e fintzas sa manera de pònniri is mortus. Sunt tumbas indvidualis (duncas de pentzamentu aristocràticu cumbenienti a is mannus-erois) a putzu de 70/50 cm. de largària a sa buca e 70/80 cm. in fundu, cobertu a tellixedha. Aintru is mortus finat sétzius cun sa faci a su soli, ritualmenti.

Isceti cuatru de is trinta losas teniant cosas de cuncordu de su mortu e in pagu coandidati: arroghedhedhus de terra de impastu, is prus cun sa subrafaci niedha e bèni allisada; pibionis de collana in brunzu e cristallu de arroca; prellixedhas de pasta de birdi; unu siglillu, in forma de pretedha, de ossu o de avόriu. Sunt materialis in parti de su logu, in parti bennius de foras, fortzis de sa citadi de Tharros, chi is fenícius teniant a cumentzai de su séculu VIII a innantis de C. Certus materialis podint abbasciai in su tempus fintzas a su VII-VI séculu, dimustrendi chi is sepulturas dhas ant manigiadas in diferentis períodus apustis de su primu impleu in su séculu VIII, edadi, custa, de candu ant fatu is istàtuas.

Is istàtuas, duncas, sunt is prendas in mesu de totu is cosas agatadas in Monti Prama. Su valori insoru est tanti prus mannu, poita s’iscultura antropomorfa a totu tundu si connoscit, oi in dí, in Sardigna, isceti in custu logu incantau de su Sinis. Po cussu no eus a acabbai mai de frastimai malasorti a is fenícius-cartaginesus chi dhas ant arrogadas po destruiri sa civilidadi sarda, si is istàtuas dhas eus agatadas fora de logu, abbruxadas, a tancus e fintzas a pimpiredhus, tanti chi no fait a dhas torrai in forma intera po cumprèndiri totu sa “lingua” insoru.

Po sa beridadi custas figuras in mannu de perda no tenint valori de arti isceti, ma balint puru po s’istόria, sa cultura e sunt unu sinnali desempladu, eus a nai su prus artu de sa fortza polίtica, econόmica e sociali de sa Sardigna in is tempus mellus de sa civilidadi nuràgica. Non po nudha is istàtuas figurant su poderi. Issas ammonstant immàginis isceti de gherreris de s’esércitu sardu antigu. In is arrogus de concas, bustus, còscias, cambas, manus e peis si bint arcieris, sordaus cun s’elmu a corrus, ispada e iscudu, àterus gherreris (po s’artziada in s’assédiu?) chi cun d’una manu àrtziant s’iscudu apitzus de sa conca po si dh’amparai e tenint s’àtera manu ingiriada de unu guantu armau. Própriu custu caràteri totu e solu militari e custa immàgini cracada de gherra de is figuras, faint pentzai a sa rapresentatzioni de unu grupu de príncipis, sepultaus impari, apustis de unu fatu mannu de gherra, po dh’arregordai cun d’unu monumentu de su tipu de s’heroon. Nosu creeus chi siat unu donu de sa gens, unu ex-voto a is mannus, pentzau e fatu in d’unu tempus apu a nai “eróicu-oligàrchicu e aristocràticu” de sa cultura nuràgica.

Sigumenti is istàtuas sunt de perda modhi, fàcili a trabballai e fintzas a si arrovinai, est possíbbili chi dhas apant allogadas asuta de una lolla a colunnas. Sa cobertura dexit, ancora de prus, a cussas istàtuas chi tenint trassa de pintura arrúbia. Postas in foras in su serenu, si podiant iscoloriri perdendi valori e importàntzia de monumentu e de arti. 

De fatu is figuras, comenti boliat su logu, funt monumentalis – po sa mannària e po èssiri istrantaxadas, in filera, apitzus de basis de sa matessi perda – e isculpias totu in d’unu (ant agatau basis chi portant s’atacu de is peis iscrafedhaus de is gherreris). Sa manera de castiai is istàtuas est cussa de fronti, comenti bolint s’idea e sa bisura “giométrica”. Po custu, isceti sa parti de ainnantis est trabballada e a bortas bèni frorigiada; invecis sa parti de palas no tenit disignu perunu. Si depit marcai sa calidadi artística de is istàtuas, chi po s’istili e po sa forma si podint acostai a is figuredhas nuràgicas de brunzu. Istàtuas mannas de perda e istatuedhas de brunzu sunt su prodotu comunu de artisanus balentis e parint de sa matessi natura e de cultura cumprida. Si bit in is istàtuas una forza noa. Issa benit de s’isvilupu económicu e pigat valori ispeciali poita si acàpiat puru a sa religioni. In is isculturas est crara una manera única de espressioni originali a su puntu chi no est possíbbili sa cumpuràntzia pretziosa cun àteras de foras. Si podit chistionai isceti de una bisura chi s’ispirat a sa sarda in su clima “giométricu” de su Mediterràneu. Sa duresa, sa bisura ideali, su gèneri sentza espressioni e sentza tempus arregordant immàginis de s’arcaismu grecu. In s’istrutura simpli de is concas dhoi at cancuna cosa chi no est atesu de is figuras etruscas de sa prima edadi (po esemplu, is ossàrius in forma de ómini de Chiusi) e de isculturas a totu tundu de sa regioni de mesu de s’Adriàticu. Però sunt apariéntzias, no relatzionis istrintas. Is sardas sunt istàtuas diferentis, de unu mundu de figuras e de língua chi nascint, a parti s’istória, de sa manera de biri is cosas in fantasia comenti sunt is bisus de su pópulu. 

S’istili de is istàtuas si isplicat in sa forma de su corpus fatu a massa e balluminosu, a faci prena de luxi apitzus de is calis s’iscrafedhu giogat in profundu, frorigendu cun disignus liniaris is particularis de sa fisionomia (cillus, ogus, nasu, origas) e de is armas e de is bistiris, totu sinnaus a rigas, zigzagas, ispinas de pisci, circhixedhus. Mancai s’interu siat a duas mesuras (artària e largària sentza de profundidadi marcada), certas partis in tundu donant un’illusioni de ispàtziu. Po sa beridadi, no esitit un’ispàtziu ogetivu, ma dhoi est sa visioni intuitiva de un’ispàtziu foras de sa natura e chene tempus, cumbenienti a su logu sagrau e a su gèneri eróicu de is istàtuas. Su colori arrúbiu chi si bit in d’unu bustu de arcieri, serbit a allargai sa visioni frontali e a donai tonu a sa perda nua. In prus, est un’ingíniu po fai bia sa figura. Però custa no perdit sa magia misteriosa, s’espressioni arcana e segreta de sa cosa chi est asuba de sa natura e tocat, po modu de nai, sa divinidadi. 

Eus nau chi is istatuas sunt de istili “giométricu”, de su tempus chi no connoscit sa fusioni cun s’istili de s’arti “orientalizanti” arribbada in Sardigna in sa prima metadi de su séculu VII. Est s’istili “giométricu” (chi serrat sa figura in línias e ischemas de giometria e redusit sa grussària de su corpus portendidhu in paris) a marcai s’edadi de is istàtuas de Monti Prama, totus de sa matessi època: su séculu VIII a.C. A nci pentzai bèni, sunt casi tremila annus chi is artisanus nannais nostus ant fatu is istàtuas. Cosa de ispantu a tènniri contu chi prus o mancu in su própiu tempus fiat nascendi s’arti greca, is artisanus grecus isculpiant is primas istàtuas insoru, a mesura manna, in onori de divinidadis e erois, che a custas de su Sinis. 

Su matessi efetu-istàtua, in Sardigna e in sa Grécia de su séculu VIII, dimustrat in is natzionis su matessi o casi su matessi gradu de civilidadi, unu livellu de arti a sa paris, organizatzioni política, económica e sociali chi punnàt a su sistema de sa “polis”. Custu fatu portat a nai chi non totus is valoris de s’istória artística de s’Ocidenti benint de sa Grécia, fintzas a innòi cunsiderada de “is fillixedhus” de Winckelman sa mama e únicu depósitu de s’arti, superiori a totus is àtera formas e modus de prodúsiri in su Mediterràneu. De is istàtuas de Monti Prama si ndi bogat un’episódiu prenu de significau cosa sua e reveladori de unu mundu diferenti de cussu grecu e de su clàssicu, ma non po custu chene importàntzia bia in su caminu de sa civilidadi antiga de su mari nostru. 

Custu mundu est su mundu sardu de is tempus de is nuraxis, àbbili po cúrriri, a trivas de pari, cun is àterus mundus in d’una proa de civilidadi. Is istàtuas si nant chi sa Sardigna, in su movimentu de sa sociedadi e de is ideas, ndi est essida de s’istória “pitica” e si est posta a artziai in s’iscalera de s’istória “manna”. Issa at tocau su puntu prus artu de sa civilidadi sua, naraus su puntu de natzioni, e custu at móviu s’arti (produtu de óminis chi faint “poesia” e istória) a dh’ammostai e a dha illuminai in manera esemplari. 

Mi parit de pòdiri acabbai cust’iscritu cun is cunsiderus fatus in “Civiltà nuragica” (pag. 216). Dhus portu de s’italianu a su sardu. Is immàginis piticas e mannas de s’iscultura sarda antiga e totus is àteras creatzionis de s’arti de su tempus de is nuraxis, si faint biri unu fenómenu únicu, chi no si podit arrepítiri in sa dinàmica cosa sua e in sa língua particulari. Prus trabballu de arti chi no indústria artística in sa produtzioni prena de fantasia e de bida. In issa agataus istória de cultura, isprigu de sa sociedadi e “poesia”. 

Arti, cudha de s’edadi de is nuraxis, chi si donat sa possibbilidadi de iscobèrriri una terra antiga, no connota ma portada in sa memória de su tempus e in su sentidu segretu de su passau. Nosu torraus a pigai unu mundu chi pariat pérdiu po pónniri a frutu su disignu de fundai, in ideas e pràticas noas de identidadi, sa citadi sarda de cras.